Sabem que la confusió pot existir fàcilment quan veus a ballar parelles amb qualsevol dels ritmes dels dos estils que avui qüestionem: Salsa o West Coast Swing? Batxata o Latin Blues? Tango o Kizomba? Tot i que pels més entesos pot semblar evident, no es pot negar que existeix certa similitud.

Aquestes semblances no són accidentals, l’errònia idea que llatí i Swing no tenen res a veure està només al nostre cap, tant els balls llatins com els balls Jazz Swing van sorgir de la barreja dels ritmes africans i de la música europea quan el tràfic d’esclaus des de l’Àfrica va propiciar una barreja cultural que va durar més de 300 anys.

Als països llatino-americans (principalment del Carib i Amèrica del Sud), hi van sorgir les músiques i balls afro-llatins com el tango i la batxata, mentre que als Estats Units hi va sorgir la música i els balls afro-americans incloent el blues, el Swing, el Charleston… Tots els balls que van sorgir d’aquest cocktail cultural van absorbir elements clau de les danses africanes com el poli-ritme, el moviment pèlvic, les dissociacions de tors o la importància de la improvisació, mentre que el costum de ballar en parella va provenir principalment dels balls europeus com la Polca i el Vals. Durant el segle XX els moviments migratòris i l’aparició de les primeres escoles de ball van fer els els estils llatí i swing es barregessin i evolucionessin junts. Llavors, a què ens referim actualment quan parlem de balls llatins i balls Jazz Swing?

Com a balls llatins, solem referir-nos als balls originals dels països americans de parla llatina com el portuguès o l’espanyol, però països com Estats Units i el Regne Unit van codificar els principals balls llatins usant diferents estereotips associats a l’estil llatí com la passió o la sensualitat per vendre les seves classes. Els balls llatins de les escoles de ball van arribar a ser ben diferents de les formes natives originals: una postura més estirada, passos desglosats i fàcils d’entendre i un repertori de figures predefinits que limitaven la improvisació. En convertir els balls originals dels països llatins en productes comercials es van modificar tant que resultava gairebé irreconeixibles com és el cas de la batxata moderna, que va ser una creació dels anys 90 i té poc a veure amb l’autèntica batxata de República Dominicana.

Per altra banda, tenim els balls que inclouen l’estil Swing que són una família de balls d’origen afroamericà que inclouen tots els estils que van sorgir de la música i el ball jazz des del Charleston al Lindy Hop, el blues, el soul i fins i tot el hip hop. Aquests balls tampoc no es van salvar de la formalització iniciada per les escoles de ball dels anys 40 i van patir un procés de domesticació paral.lel al dels balls llatins. Els moviments i ritmes originals que emergien de l’improvització van ser substituits i simplificats per a facilitar la seva ensenyança donat (soposadament) un aspecte més refinat i respectable que les formes de carrer. El racisme també va contribuir a crear una versió acadèmica d’aquests balls, dirigida cap a les classes blanques acomodades, sigui com fos la coexistència de diferents cultures i ètnies als Estats Units va fer que el llatí i el Jazz es barregèssin generant nous estils de música.

Durant la depresió de 1929 ciutats com Nova York van començar a rebre molta immigració llatina, popularitzant balls com la rumba, el mambo o el txa-txa-txa. En aquesta ciutat van existir salons de ball clau, no només per al desenvolupament dels balls moderns, sinó per a la fusió del jazz afro-americà i la tradició musical afro-cubana. Un d’ells va ser el Savoy que es va desenvolupar com el més famós indret del ball Swing, però des de la seva obertura el 1926, fins al tancament a finals dels 50, els balls Jazz van conviure allà amb tota mena de ritmes de balls anteriors, com el foxtrot, el vals i balls llatins com el tango, la rumba o el mambo, al cap ia la fi, el Savoy era un negoci que anava adaptant-se a les modes per ser rendible.

Per tant no era d’extranyar que alguns Hoppers de l’època es posessin a practicar el vals, el tango, la rumba o el mambo i barregessin els seus passos impregnant els balls llatins del Savoy amb l’estètica del lindy Hop i els balls jazz. Recordem que en el context d’un ball jazz no hi havia cap problema a prendre elements d’altres balls si així es potenciava la creativitat del ballarí, però va ser durant els anys 40 i 50, quan la barreja entre el son cubà i el jazz afro-americà va donar lloc a un nou estil: el mambo, un ritme multiètnic que aglutinava tant músics nord-americans com d’Amèrica del Sud o el Carib. Pérez Prado, que dirigia una banda d’ estil jazz, va ser qui va donar la forma definitiva al mambo, fusionant els ritmes afro-cubans amb els sincopats del Swing i el jazz afro-americà i, en simetria, altres noms reconeguts del swing com Cab Calloway o Duke Ellington també vàren interpretar rumbes, congas, mambos i txa-txa-txas.

El mambo es va començar a ballar a Harlem (al Savoy Ballroom), on es practicava al costat del Lindy Hop, així que va absorbir molts elements de Lindy i d’altres balls jazz com el Charleston o el Claqué , per la qual cosa alguns investigadors consideren que el mambo també pertany a la tradició del Jazz. A les acaballes de la Era del Swing (a finals de la decada dels 40) i amb la nova moda del mambo, a la sala Paládium de Nova York els ballarins d’aquesta era, ja gairebé caducada, seguien incorporant passos del Lindy hop al mambo, al txa-txa-txa i altres balls llatins. El mateix George Snowden (Shorty Gorge) afirmava haver reconegut, en el Paladium, passos de Lindy Hop portats als balls llatins que s´hi ballaven.

I així arribem a finals dels anys 60, quan llatino-americans residents a Nova York, van començar a desenvolupar un nou ball, a partir del mambo cubà, al que vancridar……. endevineu com? Salsa!. Tot i que alguns ballarins del Paladium i músics com Tito Puente opinaven, que la salsa no era més que un altre nom per a mambo, cal tenir en compte que el seu nom indica, “salsa” significa una barreja d’ingredients.

La Salsa és el ball llatí més practicat actualment i arriba indirectament de la tradició jazz a través del Mambo i de la fusió amb elements dels balls Swing

Un altre exemple el tenim en el Blues, on dintre d’un gran ventall d’estils d’aquest ritme en concret hi trobem el Latin Blues, una variació del Ballroom Blues perà amb ritmes pròpiament llatins:

Una curiositat que esdevé un testimoni de la genètica històrica dels dos estils (swing i llatí) seria veure la semblança que hi ha entre figures del Lindy Hop i figures de la Salsa tal i representem a continuació:

Treient una conclusió d’aquesta publicació direm que, afortunadament, els Hoppers d’avui en dia (ballarins i professors del Lindy Hop), cerquen i valoren l’autencitat dels balls Swing siguent fidels al seu estil d’origen i a la seva evolució natural (no comercial), aquesta també és l’inquietud de Modo Swing i fent referència a la seva fedelitat als origens del jazz també ho vol fer, aquesta temporada, amb l’aportació d’un nou curs anomenat LATIN JAZZ, aportant tota l’autenticitat en coreografies i moviments originials dels ritmes llatins sense adulterar. T’hi animes? tenim Portes Obertes (Classe gratuïa) el proper dilluns 16 de setembre a les 19.30h a Modo Swing, pots reservar la teva plaça aquí: